Amb els pèls de tots colors

Una cosa que em cridava molt l’atenció les primeres vegades que viatjava a Suècia era que hi havia moltes noies que es tenyien el cabell de color fosc. Es notava que el color no era natural perque primer tenien la pell clareta , els ulls blaus, les celles tirant a rosses i perque el color en definitiva quedava com extrany. I és que els colors que trien les sueques (i els suecs) per a tenyir-se no són els tons “naturals” castanys, rossos foscos o cendrosos que els anirien bé sense causar estridències, no , a ells els van els tons extrems: caobes , lilats, negres , vermells, tons molt pujats que en cap manera busquen allò que a Catalunya regeix les nostres vides “que quedi natural, que no es noti que és tenyit”. Ah no, aqui lo de natural és per les velles ( és a dir a partir dels 50: el gris), a les altres els agrada el que queda d’allò més artificial. Molts nois també es tenyeixen , un de famós ultratenyit és el cantant Markus que va guanyar l’any passat la Operacion Triumfo de Suècia,“Idol”. Es un tipus del nord, del nord més al nord de Suècia, una regió on a hores d’ara hi deu haver una hora i mitja de llum al dia o menys. El xaval te la pell blanquinosa del color de la crema de llet i els ulls blaus molt clars, i la seva tenyimenta li dona una imatge de mort vivent, de semi-gotic, que suposo jo és la que vol donar, perque a les seves fans els encanta i es tornen beneites per ell. Jo penso que el noi potser si que seria atractiu, però amb el color de cabell que sa mare el va parir, i no amb aquesta carbonera que li han fotut al cap. (Foto).

Despres hi ha les noies que són super rosses naturals que es tenyeixen de negre, el resultat queda molt extransy perque d’alguna manera el seu color afecta el tiny i moltes vegades veig noies amb el cabell blavós o verdós... definitivament lleig.
Però bé que s’hi pot dir en quant a gustos i preferències? A Catalunya jo m’he fet un tip de criticar les marujes morenotes que es tenyeixen rosses, i que els va creixent l’arrel negra sense adonar-se’n, o encara pitjor , les que es fan les metxes de zebra o de tigre, això si que és natural! que hi va haver un época que no es podia sortir al carrer sense contar-ne vint-i-cinc a cada cantonada. I després va venir la moda dels caobes. Totes les de comarques amb el mateix color. No sé si encara dura aquesta moda, ultimament no m’hi he fixat gaire, però juraria que encara n’hi ha alguna que no ha superat aquesta etapa i que mantindrà el color la resta de la seva vida. La qüestió és arribar a trobar una personalitat pròpia, o no?

Riquesa lingüistica, amplitud de vocabulari

Quan es tenen tretze anys es tenen moltes coses. Moltes coses per fer, moltes per descubrir i sobretot molta curiositat per determindes àrees de la vida encara desconegudes però igualment fascinants.
Tinc un grup de salvatges en procés de domesticació amb els quals he tingut molts problemes però que sembla per moments (no vull cantar victoria massa aviat) que estem, ells i jo, en el camí correcte per aconsegir quelcom semblant a la prestació del magisteri. Avui ha sigut per petar-se de riure a cada segon. N’hi ha tres que són la repera . Són espabiltats però molt entremaliats. Per donar-vos una idea del seu nivell de trapelleria us diré que a la classe han arribat a fer de tot: cremar silicona, construir avions de paper i fer-los volar per l’espai aeri de l’aula, aixecar-se per barallar-se amb un company a deu metres, fer anar el mòbil, escoltar musica amb el mp3, robar-me els llapissos del MEU bolso, endur-se utenlisis de la classe, escampar papers per terra com si fossin confetti....
Avui però el seu neguit ha estat quan havien de fer la traducció d’un text del suec a l’espanyol. Tot el vocabulri del text ere terminologia que ja havien estudiat i que apareix al llibre de text, i per tant no els calia en absolut utilitzar el diccionari. Però igualent per mandra de pensar han decidit fer servir els diccionaris. No han arribat gaire lluny perque de cop s’han adonat que enlloc de buscar les paraules de la traducció podien buscar paraules molt més guais i divertides. Fita, Knulla, Kuk. O sigui: coño, follar, polla. NO us podeu imaginar la que s’ha montat, està clar que per ells el so d’aquestes paraules és com si res, no els sona com una paraulota ni com el que significa en espanyol, i ho anaven escridassant com bojos per la classe. La peculiaritat era però que no ho llegien bé i el que anaven dient sonava així: cono, folar, pola, CONO! FOLAR! POLA!! POLA, CONO, FOLAR!!!. Jo no em podia aguantar el riure perque de veritat era com estar present en una mena de ritual indesxifrable dut a terme per un grup d’energumens escurçats i embogits, saturats d’excitament momentani per la descoberta de la sopa d’all. En tornar a casa m’he sentit satisfeta. Avui han ampliat el seu vocabulari amb tres noves paraules que poden ser fonamentals per a la seva bona educació. Èxit aconseguit.

Passions

Avui he sigut testimoni d'una cosa que m'ha sorprès molt. Al migdia he anat comprar el meu dinar a un supermercat que hi ha a prop d'un dels coles on treballo. He entrat depressa i de sobte veig un dona gran estirada a terra com si es trobés molt malament o com si hagués caigut. La dona no estava sola, hi havia dues senyores, clientes, no pas personal de la botiga, que més o menys l'atenien o li feien companyia. La meva reacció instintiva ha estat acostar-me i demanar que li passava i si podia ajudar, precisament perque no hi havia gaire gent amb ella, o com si acabés de passar. Les altres dones m'han dit que no es trobava bé i que ja havien avisat una ambulància. I efectivament al cap de poc arribaven dos tiarrons refetons amb armilles fluorescents i una camilla per endur-se la pobra senyora. Quan tot això passava i jo ja era a la cua de la caixa per pagar i m'he adonat que el super estava pleníssim de gent, i que només jo i les dues altres samaritanes ens haviem alarmat o preocupat pel que li passava a la iaieta. La resta de la gent feia la seva com si no passés res, tranquilitat absoluta, com si fos ben normal que una persona jaiés al terra d'un supermercat amb problemes de salut. La meva reflexió ha estat que la gent del sud d'Europa tenim aquesta cosa de la caritat i de la simpatia emocional molt dins nostre quasi com un instint, deu ser per la tradició religiosa tan forta que ens han inculcat desde petits: la "com//passió" ( patir amb)... i que és quelcom molt arrelat a la nostra societat, ens preocupem molt pels altres, amb lo bo i lo dolent que això representa. Si m'hagués trobat aquest escena a Catalunya, s'hauria produit una atmòsfera completment diferent, hi hauria hagut un munt de gent al voltant de la senyora, cadascuna de les persones intentant donar els seus consells, o senzillament mirant per pura xafarderia, igual com quan hi ha un accident de cotxe, que la resta de vehicles redueixen la velocitat per quedar-se mirant quants caps i quantes cames poden comptar repartides pel lloc del desastre.

Estrés i descans, dos antònims necessaris... o no

Un dels motius pel quals vaig hipnotitzar el meu home per venir a viure a Suècia (vaig ser jo qui va pensar en traslladar-nos, i no ell com tothom creu al principi), va ser per la pobre qualitat de vida laboral que es té a Catalunya i a Espanya. Es poden tenir sous més o menys alts i feines agradables amb oficines noves i tota mena de modernitats pero els horaris de treball i els horaris dels àpats, no permeten conciliar la vida laboral amb la vida privada. NO parlaré de la vida familiar perque hi ha molta gent que no té ni marit, ni muller, ni fills, i no per això han de passar-se la vida a la feina.
Tot i que a vegades sembla la única excusa per a poder-se escapar (!).
Gosaria dir que a Suècia els horaris de treball són fins i tot massa curts, perque la sensació moltes vegades és que a les 4 de la tarda ja s’ha acabat el dia mentre que a Catalunya les 4 de la tarda és primera hora de la tarda i encara queda mooooooolta estona abans no arribis a casa. Tot això significa que les hores de màxima activitat es concentren en un periode del dia bastant limitat. Entre les vuit del matí i les cinc de la tarda, o les deu del mati i les sis de la tarda per als comerços que no són d’alimentació. Cal dir però que els suecs també es queixen d’estrés, cosa que al principi jo no entenia.

Desde el punt de vist d’un suec, l’estrés vé ocasionat per aquesta acumulació d’activitats en un temps reduit, a veure si m’explico, a Catalunya hi ha estrés perque hem de treballar, hem d’anar a casa fer el dinar, dinar, desparar la taula, rentar els plats, tornar a la feina, despres de la feina anem al gimnas o anem a comprar les coses que falten la nevera, banyem els nens, fem el sopar, sopem, mirem la tele i anem a dormir, com a molt aviat, a mitjanit. El dia és molt llarg i amb moltes obligacions i amb hores mortes al migdia que allarguen la jornada inutil i ineficaçment. O com jo dic a vegades, cada dia és com un dia doble, anar a casa al migdia fer una llarga pausa i després haver de tornar a començar com una segona jornada a la tarda.

A Suècia no és aixi. Un surt de casa ben esmorzat va a la feina, dina a a la feina, plega, s’en va a casa, esta amb la familia o fa esport o el que sigui, sopa, mira la tele (força estona) i s’en va a dormir (al voltant de les deu).
Penso en la meva mare, santa i martir que algun dia s’haurà de canonitzar o com a minim beatificar, que a vegades la truco a les vuit i encara no es a casa, esta treballant i fent encàrrecs fins a quarts de nou o les nou de la nit, com pot descansar, si es lleva a les sis del mati!!!

Tinc comprovat que a Suecia em llevo només mitja hora abans del que em llevava a Barcelona, però en canvi tinc son molt abans i el meu descans és molt més profund i de més qualitat. Una explicació seria que, com si diguesim començo a relaxar-me molt abans i la meva ment desconecta de la feina i les obligacions molt abans que quan vivia a Catalunya. Quan m’en vaig dormir estic preparada pel son, perque ja porto molta estona a casa tranquilment. I és molt agradable. Reconec que ara m’encanta dormir. M’estic tornant sueca? A vegades demano als meus alumnes que han fet el cap de setmana i quedo esgarrifada de la quantitat de canalla que diu que ha “dormit” el cap de setmana. Com es pot ser tan manta? Jo m'indigno.
Però bé, tornant al tema de l’estrés ( Apa que avui jo m’en vaig pels Cerrros de Ubeda )
si s’ ha d’anar al metge, o a la perruqueria, o a comprar unes sabates o es vol quedar amb una amiga per fer un cafè, i no vols demanar permis a la feina ( se suposa que no oi? Tot i que potser pel metge sí) ho has de fer entre les cinc de la tarda que surts de la feina i les sis que tanquen els establiments. Per això a vegades a Suècia també hi ha gent que es queixa d’estrés. I és que per ells és impensable fer alguna cosa després de les sis, el dia s’ha acabat i és com si els demanessis un impossible. Tot tancat i barrat i els seus cervellets poc flexibles també.

Casum l’olla i els putus directors de cine espanyols!

I és que no falla, a moltes pel.lícules espanyoles i com a herència de l’avorridissima època del destape m’hi han de fotre una escena de sexe d’allò més explicita que no ve a cuento de res. L’ ultim ha estat amb la interessnt, tendra i emotiva pel.lícula de Jose Luis Cuerda, La lengua de las mariposas, que vaig visionar pel meus alumnes de tretze anys fa un parell de setmanes. Jo només recordava que la història explicava la relació entre un nen que començava l’escola i un mestre a punt de jubilarse i el despertar del coneixement i una amistat entre les dues generacions enmarcat en l’àmbit històric dels anys anteriors de la guerra civil. Sí, aquesta és la descripció de la pel.lícula tal i com jo la recordava perque a mi les escenes de teta, cul i pito, generalment me la porten fluixa, sobretot quan poc o gens tenen a veure amb el que en relitat la pel.lícula vol explicar, o sigui que a vegades ni m’hi fixo si n’hi ha o no. No és el meu primer objectiu en la vida recordar quantes vegades es follen els uns els altres en una peli, diguessim. Però pel que sembla encara hi ha directors de cine Espanya que pensen que la gent està per això.
Quina va ser la meva sorpersa i el rebombori general que es va produir a la classe quan poc despres dels primers deu minuts l’actor Guillermo Toledo en un paper molt i molt secundari es tira violentament i de mala manera a una pagesa (Elena Fernandez) en un paller, i apareixen pits i culs i titoles, apa vinga tot a l’aire fresc de la matinada. Els alumnes amb cridoria jo com un tomàquet. I un alumne que diu: Això és porno! I jo: Nen tu no has vist porno. I un altre d’innocent que em pregunta, senyo però això ho podem veure nosaltres? El que em va sortir va ser: tranquils, penseu que no és de veritat això només és una pel.lícula.
Una pel.lícula menys que puc utilitzar en les meves classes. Llàstima. No he rebut cap trucada ni cap comentari de cap pare. Creuem els dits.

Quan es tenen influències

Pels meus lectors desconeguts avui em descobreixo. I és que no puc dissimular que m’encanta aquesta foto, i més si us explico de què va. Amb els estudiants de l’intercanvi vam anar un dia Barcelona, a fer el turista al matí i de compres a la tarda. La part turistica va consistir basicament en Gaudí, el Parc Güell i la Sagrada Familia. Però el millor de tot és que la visita a la Sagrada Familia la vam fer com uns autèntics privilegiats. Resulta que un antic alumne de l’Institut de Berga és ara un dels arquitectes del projecte del temple de Gaudí i amb una extrema amabilitat i deferència ens van permetre visitar el monument desde dins (desde les bambalines), amb els obligatoris cascs dels arquitectes i estalviant-nos el prótocol de les taquilles i les corresponents cues de japonesos, i ens vam sentir com a personatges d'allò més importants.
Aquí estic amb els dos unics nois suecs del grup: en Villiam i en Viktor, la resta eren tot noies.
Enmig de tot el follon de les obres va passar pel nostre costat un parell de vegades el senyor Subirachs, vellet, menut, i gairebé inperceptible, i jo que el coneixia d’exposicions i altres ocasions vaig avisar els alumnes, ei que aquest senyor és el continuador de Gaudí, i això és una cosa que podreu explicar als vostres nets, que una vegada vosaltres el vau veure!!
Però ells estan per altres històries, crec que encara no s’han adonat ni han apreciat realment lo especial que va ser poder veure l’edifici desde la zona restringida. Tan se val! Jo sí i us convido a saber-ho.

Per cert, us agrada la foto?

Höst Lov I (o vacances escolars de tardor I)

Disculpeu la meva perllongada absència. Ja sabeu que he estat fora. El viatge va anar molt bé. Els suecs s’ho van passar de conya, a Berga els van tractar a cos de rei. Tenien un èxit que no s’esperaven, els paletes xiulaven com desesperats a les noies sueques pel carrer, i no m’extranya perque són molt mones i perque contrastaven de lluny amb les indígenes. Per part meva he de dir que Berga ja no és un ciutat petita i tranquila del prepirineu. Berga com gairebé tots els llocs de Catalunya és una ciutat de moviment, de frenesí, de trànsit, on els reis són els cotxes, les grues, els sorolls i una mica, perque no dir-ho, el caos. Quina transformació que han patit aquests llocs amb només trenta anys. Quan arribes veus el massis imponent al fons, la muntanya de Queralt i la pedra viva que fa de bressol a la ciutat, és bonic, exòtic, únic i impressionant. L’endemà ja em sentia extranya i incòmoda. No vaig parar de despertar-me durant tota la nit pel trànsit que hi havia just al costat de l’hotel. Els suecs per la seva banda es van sorprendre de moltes coses, per exemple que algunes families no esmorzaven, que a tot arreu es fumava, que l’institut on estudiaven els nens semblava més una presó amb tanques altíssimes de malla metàl.lica que no pas un centre educatiu, que per culpa de les drogues els nens no podien sortir al carrer durant les hores del pati, que els alumnes dinaven les 14:30!!! Això els costava d’entendre. Mi em va sorprendre que gairebé ja no recordés lo lletjos que són els instituts Catalunya, lo freds i desangelats que són els seus passadissos, les sales de profes, els patis, la pinta de pobre i miserable que té tot plegat ( i sense ser-ho!). Realment s’han de canviar moltes coses si és vol millorar la qualitat educativa. Els nens suecs en canvi no aprecien el que tenen. Tenen tant que fins i tot ho menyspreuen. A Suècia TOT el que incumbeix educació és totalment gratuit. Fins i tot els llibres, el dinar, els llapissos i les gomes, les excursions, el transport: tot. I què passa? Doncs que ho perden, ho llencen, ho destrueixen i no ho valoren i a sobre en demanen un altre, perque es creuen amb el dret.També em va sorprendre que ja no tolero ( o el meu cos no tolera bé) els horaris espanyols. A les vuit de la tarda em sentia esgotada i els catalans encara havien de decidir que es faria al vespre!! Si el vespre ja havia arribat! Vam celebrar la castanyada i vam menjar castanyes i panellets. Concretament: un panellet perque amb un de sol ja quedo satisfeta. Els suecs però amb aquestes coses no s’hi fixaven gaire, són de generació Mc Donalds i coses per l’estil. Ara bé, les botigues de dolços les van visitar totes i es van polir el seu pressupost amb regalèssia i gominoles, tal i com fan aquí...

A la foto tot el grup, suecs i catalans, en un moment de feeling "amigos para siempre".