dimecres, 16 de gener del 2008

Quan es sent odi per un alumne

Una alumna en aquest cas. És que no puc amb ella. Ha arribat a un punt que no som amigues ni fem veure que ho intentem. El problema és que ella només té tretze anys i jo en tinc... trenta molts. La relació ja d’entrada no és equilibrada. Jo sé i ella no sap. No sap de la vida, no sap del respecte a les persones, no sap del que li espera en el futur, no sap de com alguns adults podem ajudar-la, evidentment no cal que ho digui, no sap gens d’espanyol, no sap de res encara i aparentment no té cap interés en saber ni en aprendre perque creu que ja ho sap tot. O que almenys sap el que li cal saber.
Ai ai.
Els adolescents solen ser una mica així en general, es creuen i es senten inmortals, intocables, totpoderosos, independents i autosuficients. No és una realitat, és un sentiment que tenen, i potser és un element que es desenvolupa justament per poder superar una etapa molt complicada amb moltes vies alternatives, amb descobriments vitals i consolidació de la identitat. Per fer front a tot això necessiten aquetsa xuleria madrilenya. Aquesta sobradesa de tot.
Aquesta noia acaba de denunciar el seu pare per maltractaments físics i psíquics. Es veu que fa uns quatre anys que dura la tortura a casa seva i fins ara ningú, ni els treballadors socials, ni les escoles, ni la policia no ha fet res. La noia està espantadissima. Els pares l’han amenaçat amb enviar-la i donar-la per casar cap a la India ( els pares són d’aquell pais) i se sent sola i vulnerable. Internament es clar. Tot això que li passa, si a mi no m’ho expliquen jo no ho hagués pogut saber de cap manera ja que la seva conducta a mi no m’explica el que li passa fora de l’escola.
A la meva classe es comporta com una maleducada descomunal, em fa preguntes íntimes i personals que evidentment mai responc, es passa l’estona sense obrir els llibres, rient amb les pobres companyes que l’aguanten, distraent als altres alumnes, cridant l’atenció només per interrompre el ritme de la classe i fer que no poguem treballar i avançar amb el temari, es passeja per la classe buscant brega amb els nois, una calamitat, una gamberra que no vol aprendre. Un dia que miravem una película, era una película de nadal dels “muppets”, pensada expressament perque s’ho passessin be escoltant l’espanyol, un activitat divertida pels alumnes, que tots volen repetir, aquesta tia no va alçar la vista per mirar una sola escena. Es va passar les sessions de cine mirant al terra. Zero interés. El que té collons és que a sobre la tia gosa exigir-me davant dels alumnes que faci les classes divertides, que un dia preparem plats de cuina espanyola, que perque no escoltem mes cançons, que més pelicules, que jugem al mots encreuats.... Proposi el que prosposi ja sé com actuarà. Tan se li en fotera del que fem. Si és que ho diu per dir, perque no li interessa res del que poguem fer en absolut. Parla per trencar el ritme. Per fer-se la xula i la protagonista. Per veure si entre la xerrameca i els comentaris hi ha ocasió de riure’s de la profe. Però com deia abans té zero interés en materies d’escola, ni li va ni li ve cap cosa de les que ella a vegades diu. Després de molts mesos d’intentar buscar una explicació i esforçar-me sense cap resultat jo he desenvolupat també un zero interés per ella. I saber el que li passa a casa no em fa gens de pena. Ho sento. Sóc dolenta, sóc mala profe. Però és que jo també he tingut tretze anys. I l’escaqueig estava a l’ordre del dia.

8 comentaris:

... ha dit...

Vaja, em sap greu aquesta situació que vius. Quan va ser el moment de decidir quin seria el meu camí professional vaig estar molt temptat d'intentar entrar a l'ensenyament de secundària a Catalunya (ara cada cop és més fàcil fer-ho "gràcies" a les mil baixes per depressió del professorat), però veient com havien canviat els temps des que jo vaig deixar l'institut ara fa una dotzena d'anys... vaig fer bé de decantar-me per la recerca.... si Suècia està com està a secundària (a nivell universitari dóno fe pel que veig pels passadissos de la LiU que la cosa pinta xunga) no em vull ni imaginar què pot ser la selva catalana... un malsón.
Només puc donar-te ànims, i dir-te que si algun nano o nana es passa els pots dir que un latin king xungo de collons que tu coneixes viu a Linköping i que vindrà a tallar-los el coll si segueixen emprenyant... igual s'ho creuen i tot...
Salut !!!

Ingrid ha dit...

Crec que ignorar-la és el millor que pots fer. Per molt que intentis parlar o raonar amb ella no t'escoltarà. Està enfadad amb el mon, amb la vida que li ha tovat i amb ella mateixa. Ja se sap que darrera la ràbia sempre hi ha la pena. No hi pots fer res i no t'escalfis el cap. No ets una mala persona.

Nottinghill ha dit...

A part de mestre, ets una persona. Es normal que alguns esdeveniments et superin. Has parlat amb el psicòleg del centre? Potser et pot ajudar a portar millor la situació i que no aconsegueixi el seu objectiu que es que la odiïs.

Teresa ha dit...

Molts gracies pels vostres comentaris.
Albert, no m'imagino com esta el pati a Catalunya per les coses que llegeixo encara és molt pitjor que a Suecia!
Ingrid, el teu consell em sembla molt bo. Ignorar-la. És el que penso fer.
Notting, aqui a Suecia no hi ha un psicopedagog o un psicoleg, a les escoles hi ha tant agents que hi intervenen que és terrible. Hi ha una especie d'infermera, una mena de conseller, els tutors que quasi son com segons pares, hi ha els qui es preocupen de quines professions poden escollir al futur... i finalment quan hi ha casos greus directamenmt als serveis socials i a la policia. Entre tant agents a vegades l'alumne es perd i no sap a on dirigir-se quan li passa algo. Una mica massa potser...

Kuroi Neko ha dit...

No sé, Teresa, en part crec que és una situació complicada, en conec casos molt propers de nens conflictius, i no sempre acaben del tot bé. Sobretot, és el que dius, has de mostrar la maduresa tu, perquè tu ets l'adulta i tu ets qui en sap de la vida (si més no, prou més que ella). De totes maneres, aquesta noia sembla que passa un autèntic calvari (fet que no justifica en absolut el seu comportament, és clar) i no és una situació gens fàcil per tu. Ja acostuma a passar, els nens conflictius ho solen ser perquè la seva vida és una autèntica merda (perdó per l'expressió) i les perspectives de futur semblen molt magres per ells, per això passen de tot.
Només donar-te ànims i a veure si la nena millora en conducta. I que et serveixi a tu per a millorar com a professora, que amb aquestes experiències se n'aprèn molt.

Dolors ha dit...

Òstres sense ànim de criticar, no és una mica dur el que dius. No cal que t'emportis els problemes a casa però és una nena amb molts problemes, problemes molt greus- No crec que nosaltres que hen tingut una altre educació i un altres tipus de pares puguem imaginar viure en una societat tan avançada i amb uns pares que deuen de ser de l'època medieval, volent-la casar amb ves a saber qui i gran. segurament per al seu pare ella es com de segona, mercaderia i fins i tot un càrrega pel sol fet de ser dona. No sé, això de l'educació es molt difícil. Espero que trobis el camí, si més no per que et sigui tolerable. Com deien en algun comentari tú ets la adulta.
Salutacions

Anònim ha dit...

Hola Teresa, abans de tot dir-te que t'entenc perfectament. Sóc professora des de fa més de 12 anys i m'he trobat de tot. Entenc que la situació et sobrepassi, que la nena ja no et faci cap pena i que estiguis deseperada. Quan et trobes casos com aquests és quan es veu que moltes vegades el sistema no funciona. Aquesta nena necessita ajuda especial que tu, com a professora (no psicòloga) no li pots donar. T'has de limitar a aguantar la reacció a la seva duríssima situació i intentar fer el que puguis. No hi ha més. Sobretot no et questionis la teva professionalitat. Tu ets tan bona profe com sempre però estàs davant d'una història per la qual no estem preparats. I què que siguis l'adulta? És del tot impossible saber on agafar-se i creu-me que sé de què et parlo. A més, en un moment o altre en la vida d'ensenyant et trobes en casos d'aquests que no saps perquè però et bloquegen. Jo n'estic vivint un aquest any però miro de no capficar-m'hi massa perquè sé que acabaré trobant la solució. Has de pensar que també pot ser que estiguis més sensible pel tema de l'embaràs.
Vaja, per ser la primera vegada que comento déu n'hi do quin rollo.
Endavant i no et preocupis que tot s'acaba arreglant, sempre. T'ho dic per experiència

Anònim ha dit...

Bé, lamentablement a mi també em passa. Amb més d'un. No et preocupis (que n'és de fàcil dir-ho quan no et toca directament)i endavant. Mentre la resta de classe no es deixi arrossegar per ella, cap problema.