Aquest primer any a Catalunya no m’he dedicat a la feina a que vaig fer quan vivia a Suècia. He tornat al món de l’empresa privada on, afortunadament, he aconseguit un lloc de treball gràcies a les bones referències anteriors, a un currículum amb experiència i uns coneixements de llengúes que sempre ajuden. La feina que faig no em desagrada. A mi m’agraden moltes coses i realment sóc una persona tot terreny. 

Però sí que a l'oficina trobo a faltar una mica la part humana de la feina de docent. Tenir el contacte diari amb els alumnes era una  molt gratificant. No sempre, ni cada dia eren dies meravellosos en que els alumnes venien i et deien lo bona profe que eres… NO, ni molt menys. La majoria de dies consistien en la feixuga tasca d’esperonar, motivar i estimular adolescents  completament apagats , cansats, apàtics i amb nivells d’energia sota zero, que  ni escoltaven ni pensaven i es limitaven a tenir els ulls mig oberts i amb sort, no molestar. Veure que a l’aula l’única que volia treballar era jo,  era frustrant. Pero amb el temps vaig descobrir que sobretot els nois adolescents eren victimes d’un sistema  escolar que els exigia una concentració mental i una autodisciplina   que el seu cos i la seva inmaduresa psiquica amb les hormones xarbotades no podía controlar. Tot és massa visceral als 13 anys. No es pot aprendre  segons què. O potser es pot però requereixen uns nivells d’autocontrol bestials. Per tant, paciència.

 Potser ja ho he explicat abans, perdoneu si em repeteixo. Entre els molts coses que es fan a l’escola sueca  en l'equivalent als nostres nivells d' ESO hi ha  dues setmanes al curs 8è (15 anys)  i dues  setmanes al curs 9è  (16 anys) de pràctiques laborals. Per a molts alumnes desmotivats aquesta mena de pausa en que  desapareixen de l’aula és l’oportunitat de descubrir que fora l’escola hi ha una altra vida i que les relacions entre els qui treballen són diferents/similars que les de l'escola.  Allà cal fer unes feines  que primer cal aprendre i  s’hi troben algunes persones t’ajuden o  altres que no. Pot ser una bona experiència o potser que al cap d'un mes ni ho recordin.

Una alumna molt bona que jo tenia va fer pràciques a una guarderia. Les cuidadores de la guarderia van tenir sort d’ella perque just la semana abans havia començat  un nen d’un any i mig que no parlava ni entenia una paraula de suec. La meva alumna, filla de libanesos exiliats,   es va entendre la mar de bé amb aquell bebé que fins l’arribada de la seva salvadora només feia que plorar.

M’agrada escriure sobre aquesta història perque demostra que tots som útils i que la nostra aportació, per miniúscula  que sigui,  pot ser just la peça d’encaix que falta en el  trencaclosques de  la societat.

Mentrestant aquí preparem una altra vaga.