Van arribar fa ja molts anys. Entre els 40 i els 70 del segle passat. Van venir amb una maleta i els quatre parracs que vestien. Eren immigrants de les regions espanyoles més pobres. Franco els enviava fugint de la més pura miseria en trens cap aquí amb la voluntat específica d'homogeneitzar el territori. S'hi van quedar, van fer familia i arrels i ara alguns d'ells, els que es van congregar en els guettos industrials propers a la metropoli, agraeixen aquesta nació exercint el paper de colonitzadors que Franco mateix ja els va donar. Alguns s'han quedat als polígons, altres han fet carrera, de funcionaris, de polítics o de mosso d'esquadra. Els uniformes sempre els han agradat. Llueixen molt i donen "categoria". Cada estiu s'en van al pueblo i allà, jo ja no sé com se senten. Les seves diferènces tindran amb els parents que no van marxar. Diuen que Catalunya és Espanya, clamen que això és casa seva. De veritat que això és casa seva? O és la seva colonia? Els sentiments no els enganyen. Ni fins la necessitat econòmica més imperiosa els arrenca del seu bulb de cebellot enganxat a l'orgull ibèric. El que passa és que ells mai han sigut de Catalunya i que aquesta "terra seva" s'ensorri els és ben igual... Fa massa temps que ells solets van construir les seves fronteres.
1 comentari:
Jo crec que és un poc tòpic posar a tot aquest grup de gent dins el mateix sac. És cert que molts són així com descrius, però n'hi ha que també s'hi han adaptat (si no ells, els fills i/o néts). I que una part dels que estan per la independència venen d'aquest sector.
Ho dic perquè he conegut bastants casos, encara que no sabria parlar de quin percentatge d'aquest sector estic parlant...
Publica un comentari a l'entrada