Tornant a Comarques

He començat un altre bloc que s'adiu més amb la meva situació actual. Això d' "Una Catalana  a Suècia" va durar el que va durar, però ara tot i que segueixo sent catalana, i que mai deixaré de ser-ho,  ja no sóc a Suècia, i el bloc es mereixia un punt i final per no confondre els possibles lectors, per una banda,  i per autenticitat amb mi mateixa, per l'altra.

Continuar escribint des de Catalunya en un bloc que es diu Una Catalana a Suècia no m'agradava. Reconec que tenia sentit mentre vaig viure allà però ara ja no m'identificava. No crec que sigui per això que no  he escrit gairebé gens en aquest últims temps, però era una cosa que tampoc hi contribuia. ( Excuses de mala pagadora!!)

No obstant aquesta tancada de porta d'aquesta aventura que va començar fa més de set anys,  el meu contacte amb Suècia no s'ha acabat. Hi continuo anant quatre o cinc vegades l'any, per qüestions relacionades amb la logística familiar. No puc negar  tampoc que els anys viscuts en aquest país nòrdic m'han deixat una petja que sempre més serà en mi. La llengua, la cultura, les amistats i les vivències formen ja part indisoluble de la meva personalitat, i ara ja només es tracta de disfrutar-les i aprofitar-les. I alguna cosa d'això suposo que  hi haurà també en el nou bloc que acabo d'encetar.

El meu propòsit aquesta primavera és ser constant i escriure un cop a la setmana. Ja veurem com m'ho manego i si ho aconsegueixo.

Us convido a visitar-lo si us ve de gust.  Es diu: Tornant a Comarques.

No serà res trencador amb el que heu llegit fins ara però sí que serà més centrat en la realitat que m'envolta actualment. Espero que us agradi.

Una abraçada i molts petons per tots que amb els vostres comentaris m'heu fet molt feliç i sentir-me "algú", especialment quan era  tan lluny de casa.

 

Dades objectives després del 25N

Fent comptes dels partidaris del sí i els partidaris del no en número de vots em surt una realitat catalana molt dividida.

He agrupat els vots d’aquesta manera:

Ciu         ERc         Cup        Si  i Partit Pirata com a votants d’un Sí a l’Estat propi  i el resultat és de 1,796.402 vots

Sumant per una altre costat:

PSC        PP          C’s          i PxC  en surten 1,329.595 que votarien pel no.

Deixo a part els votants d’Iniciativa que tot i que están a favor del referéndum no queda molt clar si es pronunciarien a favor del sí  o el no. Penso que Iniciativa deixaria lliures els seus militans i seguidors per votar el que els sembli. I dins d’aquest tipus de votants pensó personalment que hi ha molta barreja.

El mateix es pot aplicar amb el PSC però potser en menys mesura ja que el partit es troba molt supeditat al PSOE. La branca  catalana del PSC ha marxat cap a altres partits  i molts potser ja han votat  a CIU o ERC,  tot fa pensar que  els que s’hi han quedat pertanyen al sector més españolista i que advoquen   un federalisme que la societat no reclama realment, per aixô els he sumat als partidartis del no, ja que cal ser com més eralista millor.

Anant molt malament dels 358.857 vots d’Iniciativa un 50% dels votants : 179.429 vots anirien pel si i l’altra meitat pel no. Fent  aquesta suma el resultat és :

INDEPENDÈNCIA

Sí : 1,975.830                                 No : 1,509.023

 

Guanya el sí, és evident. Però al meu entendre cal fer encara molta pedagogía dins de Catalunya  entre la gent que no es sent catalana i que viu en aquest país. S’hauria d’aconseguir una majoria pel sí molt més aclaparadora.  Si no ens en sortim a base del sentiment i de la identitat haurem d’utilitzar arguments econòmics  (Que hi són i molt!!) i les retalladles que ens imposen desde Madrid, per fer entendre que sense Espanya en  tindrem més i per a més.  El que  és de calaix és que és molt complicat  tirar endavant un projecte tenint un 43% de la població o que no està convençut o que no ho vol. I aquest milió i mig representa aquesta xifra.

Els irreductibles són ells

 Van arribar fa ja molts anys. Entre els 40 i els 70 del segle passat. Van venir amb una maleta i els quatre parracs que vestien. Eren immigrants de les regions espanyoles més pobres. Franco els enviava fugint de la més pura miseria en trens cap aquí amb la voluntat específica d'homogeneitzar el territori.  S'hi van quedar, van fer familia i arrels i ara alguns d'ells, els que es van congregar en els guettos industrials propers a la metropoli, agraeixen aquesta nació exercint el paper de colonitzadors que Franco mateix ja els va donar. Alguns s'han quedat als polígons, altres han fet carrera, de funcionaris, de polítics o de mosso d'esquadra. Els uniformes sempre els han agradat. Llueixen molt i donen "categoria".  Cada estiu s'en van al pueblo i allà, jo ja no sé com se senten. Les seves diferènces tindran amb els parents que no van marxar. Diuen que Catalunya és Espanya, clamen que això és casa seva. De veritat que això és casa seva? O és la seva colonia? Els sentiments  no els enganyen. Ni fins la necessitat econòmica més imperiosa els arrenca del seu bulb de cebellot enganxat a l'orgull ibèric. El que passa és que ells mai han sigut de Catalunya i que aquesta "terra seva" s'ensorri els és ben igual... Fa massa temps que ells solets van construir les seves fronteres.

Aquest primer any a Catalunya no m’he dedicat a la feina a que vaig fer quan vivia a Suècia. He tornat al món de l’empresa privada on, afortunadament, he aconseguit un lloc de treball gràcies a les bones referències anteriors, a un currículum amb experiència i uns coneixements de llengúes que sempre ajuden. La feina que faig no em desagrada. A mi m’agraden moltes coses i realment sóc una persona tot terreny. 

Però sí que a l'oficina trobo a faltar una mica la part humana de la feina de docent. Tenir el contacte diari amb els alumnes era una  molt gratificant. No sempre, ni cada dia eren dies meravellosos en que els alumnes venien i et deien lo bona profe que eres… NO, ni molt menys. La majoria de dies consistien en la feixuga tasca d’esperonar, motivar i estimular adolescents  completament apagats , cansats, apàtics i amb nivells d’energia sota zero, que  ni escoltaven ni pensaven i es limitaven a tenir els ulls mig oberts i amb sort, no molestar. Veure que a l’aula l’única que volia treballar era jo,  era frustrant. Pero amb el temps vaig descobrir que sobretot els nois adolescents eren victimes d’un sistema  escolar que els exigia una concentració mental i una autodisciplina   que el seu cos i la seva inmaduresa psiquica amb les hormones xarbotades no podía controlar. Tot és massa visceral als 13 anys. No es pot aprendre  segons què. O potser es pot però requereixen uns nivells d’autocontrol bestials. Per tant, paciència.

 Potser ja ho he explicat abans, perdoneu si em repeteixo. Entre els molts coses que es fan a l’escola sueca  en l'equivalent als nostres nivells d' ESO hi ha  dues setmanes al curs 8è (15 anys)  i dues  setmanes al curs 9è  (16 anys) de pràctiques laborals. Per a molts alumnes desmotivats aquesta mena de pausa en que  desapareixen de l’aula és l’oportunitat de descubrir que fora l’escola hi ha una altra vida i que les relacions entre els qui treballen són diferents/similars que les de l'escola.  Allà cal fer unes feines  que primer cal aprendre i  s’hi troben algunes persones t’ajuden o  altres que no. Pot ser una bona experiència o potser que al cap d'un mes ni ho recordin.

Una alumna molt bona que jo tenia va fer pràciques a una guarderia. Les cuidadores de la guarderia van tenir sort d’ella perque just la semana abans havia començat  un nen d’un any i mig que no parlava ni entenia una paraula de suec. La meva alumna, filla de libanesos exiliats,   es va entendre la mar de bé amb aquell bebé que fins l’arribada de la seva salvadora només feia que plorar.

M’agrada escriure sobre aquesta història perque demostra que tots som útils i que la nostra aportació, per miniúscula  que sigui,  pot ser just la peça d’encaix que falta en el  trencaclosques de  la societat.

Mentrestant aquí preparem una altra vaga.

People have the power

Com la cançó de la Patty Smith.

Som el poble qui té el poder, no els papers  signats ni els acords que es fan a vegades sense el consentiment de la gent. És la gent, el poble qui té el dret i el poder per  a poder canviar les coses. El poble es transforma, canvia  i evoluciona i el que volia fa trenta anys ara no ho vol o vol una cosa nova.

L'esclavitud es va abolir perque la societat ho va demanar. Els governs, les constitucions, els qui fan les lleis han d'escoltar el poble. Si no és així serà que tornem a viure sota una dictadura. O què ens pensavem?

Camins

Espanyols poseu-vos les piles.  Aviat ja no ens tindreu. Ha arribat l’hora que  les comunitats autònomes d’Espanya aquells que viuen a costa de les subvencions es posin les piles i comencin a treballar per guanyar-se les garrofes per ells mateixos.

Extremenys, andalusos,  castellans , asturians , haureu d’espavilar-vos si una part dels meus impostos no us arriba. El que jo guanyo vull que es quedi a casa meva.  Perque es que no m’arriba per anar repartint a tot quisqui!!!!

Aquests íbers mesetaris i meridionals  fan ús exclusiu i  orgullós de paraules bensonants com solidaritat i  repartiment equitatiu a tort ia dret i són els primers que no volen compartir ni repartir res  ( latifundistes del sud per exemple “too pa mi”). La paraula solidaritat només l’apliquen davant dels propis interessos, quan no toca la butxaca propia.

-Com és que continuem siguent els « burrus »  cornuts que paguem el beure ? Em costa d’entendre que hi hagi hagut tants anys, tants segles d’idiotesa i de deixar-se fotre pels espanyols. On rau l’interès en ser estúpids ? Nosaltres, els catalans, que per a  segons què ens creiem tan savis, i tan bons negociants ?! Tan ufans  i tan arruinats. Calçasses en dic jo.

Dimarts hem de penjar la nostra ensenya,  sortir al carrer,  fer un crit poderós per a la nostra llibertat i CAMINAR.

Galls Dindi i Guerrers

El meu admirat Pere  es va morir fa dos anys i jo no ho he sabut fins ara. He estat desconectada molt temps de persones amb qui en el passat m’hi havia trobat bé i aquest ha sigut el meu error. Un bon dia busques i curioseges i una  bomba de gel et cau a sobre en llegir que aquell home amb qui creies que algún dia tornaries a parlar, amb qui savies  del cert dins teu, que algún dia tornaries a fer-hi broma, a riure, a parlar d’art o a prendre una copa…  no hi és.  Conservo el seu record fresc com si fos ahir. Les trobades al seu taller, a Barcelona, en alguna cafeteria, en algún restaurant del Poble Sec. Les seves converses sobre música dins el seu cotxe...

 

El seu aire tranquil però intens. La seva voluntat de estar comunicat amb el món. Pintava i treballava amb la tele posada. Res d’aillaments ni introversió, de peus a terra tocant la realitat, així el vaig verure jo quan ens tractavem.  Jo el trobava molt atractiu, coses que passen quan una té només 28 anys i està fascinada per l’aurea bohèmia que envolta la personalitat misteriosa d’un artista. Però amb el temps crec que ell no era pas un creador d’aquests d’ego distant i que s’autoeleven als altars de l’art sino un investigador sobre el terreny i les matèries, un “currante” de la plàstica (tant feia pintura com escultura) un enginyer de coses belles, un transformador d'objectes. Un troç d’home amic que m’hauria agradat tornar a veure i no haver-hi perdut el contacte.

Han passat els anys i les coses han canviat molt però quan torno a mirar els seus dossiers  amb fotos de la seva feina, em sembla que el torno a veure. I encara m’encanta tot el que feia!

M'en adono que, tots aquest anys que no n’he sabut res, l’he trobat a faltar molt i que ja és massa tard. El recordaré i l’enyoraré sempre.

 

Merdalandia: Casinos, corrupció i mentiders oficials

El debat fatigós de la crisi ens té a tots encegats i atordits. La calor estival pren els carrers i la lentitud s’encomana. El poble anestesiat no vol pensar. Ni molt menys actuar.

Deixem pasar l’estiu amb la seva calma xitxa i al setembre prenguem l’embranzida urgent per aterrar  els qui manen. Fem una Terra lliure i nostra. Fem la terra que volem, neta de merda. Merda de tota mena: polítics podrits, mentiders, especuladors,  reietons, prostitució, drogues, vegas, brut , brut i  brut.  Una bona netejada ens cal aquí, a casa nostra, que no és casa seva. O els fem fora o marxem nosaltres. Ja està be! Ja hem dit prou. És que no ens han sentit?

El penjat

Dels 182 posts que hi ha escrits en aquest blog, només en un, l'últim abans que el que escric ara,  s'ha fixat  el pare del meu fill per utilitzar en contra meva. De tots els temes i opinions que surten aquí tractats desde que vaig començar el blog el 2007,  i que reflecteixen senzillament que tinc un punt de vista, que penso pel meu compte i que m'agrada opinar, només en l´últim que  he escrit sobre les drogues,   ha pogut trobar una cosa negativa de mi com a mare. Catalunya no és bon lloc per viure perque hi ha drogues. i Jo he escollit un lloc tant dolent per criar el meu fill. Segons ell és molt millor que el meu fill creixi a Suècia perque no hi ha aquest terrible perill social. Un viking que es pensa que l'alcoholisme estructutral del nord és molt més saludable que  el consum de drogues ocasional que fan els joves d'aqui i jo personalment de les dues opcions no veig que una sigui més benèvola que l'altra.

El judici d'aquell dimecres va ser molt cruel. Ell va adoptar la postura de pare modèlic que reclama justicia davant una mare pèrfida que s'ha endut el fill del seu país.

Ja no recorda que ell va marxar de casa per formar una altra familia ( que sembla ser no li ha sortit bé o que no s'ha atrevit a començar mai). Ja no recorda que cadascuna de les errades passes que va fer, el van dur a ell solet a donar-me la custòdia lliurement i com aquell qui diu a deixar-me sense casa, i a enviar-me  fora de Suècia convencent-me i convidant-me   de tornar al meu pais. Que dèbil és la memòria humana que esborra selectivament el que un vol oblidar!

Però jo no ho he oblidat. Ni perdonat. Sé molt bé com van anar les coses.

És possible que perdi algunes coses que ara s'han estabilitzat i que només significarien un terrible daltabaix per mi i pel meu fill. La custodia compartida li donaria uns drets que no es mereix i que només obstaculitzarien les decisions que s'han de prendre en la vida d'un fill. Jo em faig carrec del dia a dia  de les petites i de les mitjanes coses que se succeeixen setmana rera setmana, perque hauria jo de voler compartir amb una persona les "grans" decisions? Quines avantatges hi ha pel meu fill? Jo sincerament no en veig cap. Només veig entrebancs que s'interposaran en un futur si la jutja li dona part del que ell demana.

Verduretes

Que a España/Catalunya la gent jove es droga molt és ben sabut. Aquesta és una de les pitjors coses que té aquest lloc si no la pitjor i més terrible de les lacres socials d’Europa. La droga destrueix a la persona i al seu entorn i allò que es diu que es comença
fumant i s’acaba punxant és en molts casos una realitat més que constatada, i no tan sols una cosa que es deia als anys 80 per espantar els adolescents. Avui a l’autobús dues noies de 18 o 20 anys
parlaven de la festa a la que havien anat el cap de setmana. Parlaven de nois que anaven col.locats, que (els nois) no coordinaven i que feien el ridícul perque quasi no s’entenia el que deien. Ho comentaven com si fos el més normal del món. Per elles és una situació habitual, normal. La mariahuana alenteix els reflexes, asseca la massa de conexió neuronal i per això els que fumen o han fumat molt tenen aquest tarannà falsament associat al “bon rotllo” i a la tranquilitat. No és que siguin tranquils i apacibles. És que són lents i el seu cap no pensa amb agilitat. Parlant clar: perden facultats. En aquest ambient pujarà el meu fill quan arribi a l’adolescencia... enmig d’aquesta falta de consciència de que drogar-se fa mal. És una de les pors més grans que tinc pel meu fill. Sé que un bon entorn familiar és clau perque els adolescent no caiguin en el pou de la droga, en males companyies, en ambients sòrdids. Però l’ús de substancies il.legals està tan generalitzat que no és cap garantía el fet de que a casa siguem gent com cal.

Una catalana a Catalunya

Em demanen com va per Catalunya. Doncs per Catalunya a mi em va bé, mooolt bé. Estic tan contenta d'haver tornat. Aquest blog ja no s'hauria de dir una catalana a Suècia perque tot ha canviat ara. Ara sóc una catalana a Catalunya. Una catalana a caseta.
El meu fill s'ha adaptat bé a l'escola. Una escola fantàstica on aprenen coses de veritat. No un pàrquing de nens com a Suècia on s'estan de l'any fins els 6 anys a la guarderia. Amb la de coses útils que aprenen quan són petits jugant i que els serveix moltissim per a la primaria!
Jo treballo des d d'Octubre, que és un gran qué! I visc molt a prop de la meva gran familia. Una ajuda impagable i valuosissima siguent mare soltera.
He reprès la meva vida social a poc a poc. Un cop assentades les rutines i l'organització d'una nova llar. I bé aqui estic, a punt per recomençar qualsevol aventura vital que em prepari el destí.

Umm..
El que no està bé és aquest país que cada dia ens porta disgustos a qui ens l'estimem i ens cau la cara de vergonya de constatar com de podrit està tot. La revolució, la de veritat, no arriba... i jo escèptica ja i incrèdula de tot dubto que acabi d'arribar mai.
Crec que estem envoltats de botiflers, de vividors, de sonsos, de gentussa xupoptera que l'únic que vol es escalfar la cadira.
Que la gent preparada i valuosa ha fotut el camp o està preparant les maletes i els que ens hem quedat o hem tornat anem fent la viu viu i paralitzats ens quedem admirant bocabadats i estupefactes com tot a poc a poc es va destruint. Un paisatje desolador per dins i per fora.

Crisis, retallades i el malalt que es mor i ningú el cura

He tornat a Catalunya. Em sento molt feliç de ser a la meva terra i de tonar a viure envoltada de la meva cultura. Tammateix després d’unes setmanes d’escoltar i llegir als mitjans com està la cosa en l’ambit polític i econòmic m’escandalitzo de la “idiotesa” dels polítics i les poques ganes de treballar que tenen. El país s’enfonsa. Estem al llindar de la fallida i encara els dropos aquests, que paguem entre tots, es creuen amb el dret o de perdre el temps parlant d’estupideses que no contribueixen per res al salvament econòmic de Catalunya, o de posar-se entrebancs els uns als altres. Aquesta mena de “critiqueria” sistemàtica (perque no es tracta de crítica constructiva que sí que trobo necessaria) , que tenen alguns grups polítics, ja cansa. Es fan pesats. Sonen com una mena de papanates sense visió propia, sense discurs, com si algú desde fora els manés "digueu això o allò", només per crear mal rotllo, per que sí. Però que a les meves orelles ja no és més que soroll brut i m'esgota soberanament. No val. Amb mi no val aquesta tontería. Que es posin a fer feina i que siguin creatius. Que trobin solucions i que s’espabilin perque amb els meus impostos no vull que es diguin ximpleries al govern. Serà possible que facin alguna cosa entre tots? Ho aconseguiran? Tindrem la sort de que puguin col.laborar i tirar el país endavant?

Tinc els meus dubtes perque aquesta colla de sangoneres de “treballar”, “treballar” ho han fet ben poc. Haurien d’entrar tots una temporadeta a una de les empreses catalanes que prosperen i que els fessin fer pràctiques no retribuïdes, llavors potser aprendrien alguna cosa i s’acostumarien a ser més eficients.

Déu meu! Quina falta que els fa arremangar-se i pencar de valent als nostres polítics.

Llistes

Quan tenia trenta anys m'encantava fer llistes. Avui n'he trobat una amb les coses que m'agradaven molt en aquell moment. M'ha fet gracia comprovar que encara avui m'agraden les mateixes coses però que per circumstàncies de la vida o per deixadesa meva n'he abandonat algunes. Aquí van:
John Dowland
Madredeus
L'enfant sauvage de Truffaut
Sense and sensibility
Les amants du pont neuf
Amalia Rodrigues
Carla Bruni
el praliné Gianduja
el vi del Priorat
el vi de Sauternes
el pefum Angel de T. Mugler
Eau d'Orlane
Cafe amb llet al matí
pintar-me els llavis
roba interior amb brodats
que em facin la manicura
infusions de tota mena
fer pastis de xocolata
convidar les amigues a sopar
les sesions de riures compulsius a la feina
els cineforums
els silenci de la illa de Capri
Shakespeare
Winona Ryder
Frida Kahlo
Benozzo Gozzoli
Wei Hui
Les dones completes de Germaine Geer
la sensualitat més que la sexualitat
Sexe apassionat més que sexe pur i dur
amor amb bogeria
Indiferencia enlloc d'odi
el poder
equivocar-me a no fer res
mirar-me al mirall
ballar sola a casa
Tamariu
el cant dels ocells
el meu mar mediterrani

Aigua i Sal

Feia molt temps que no experimentava una sensació tan agradable com la que vaig tenir aquest estiu amb un amic meu. Va ser una estona curta, però hi penso molt sovint perque em fa sentir molt bé. Em trobava embolcallada per l'aigua del mar. Feia un sol potent. El líquid em protegia i les ones em bressolaven com en el ventre matern on res no pot passar, on s'hi està bé i el temps s'atura. Fora l'aigua els nostres cinc caps respirant, nedant fins a la boia. Ei, Mediterrani ets una passada. Sempre m'has donat el millor.

Paraules

La paraula més horrorosa que conec en suec és una que està formada per dues paraules diferents però que juntes creen un concepte claríssim. Odio aquesta paraula perque realment l'associació a les dues idees separades que la formen em fa molt fàstic i ara sabreu perque. La primera part "bajs" (pronunciat bais) vol dir merda, caca; i la segona "korv vol dir salsitxa, embotit. És a dir la paraula "bajskorv" vol dir textualment salsitxa de merda o el que altrament en català en diem cagarro. Clarivident, oi?

Disculpeu aquesta bafarada d'humor marró perô és que fa una calor tan bestia que se'm escalfen les neurones.

Sequera de paraules, sequera de lletres, d’idees. Avorrida, fastiguejada. Sequera literaria, sequera creativa. Eixuta, erma.
Anestesiada, aletargada, adormida, insensible indiferent. Res, buah!
No tinc ganes d’escriure. No tinc res per escriure. Només espero. Espero i no sé què espero.
Potser només espero que em desperti i comenci un nou dia.
La meva amiga Cristina va citar l’altre dia Doris Lessing i el seu ” a partir dels 40 la vida és un precipici cap a l’eternitat”.
Aquesta sentència m’aniquila de tan real que em sembla.
Caic, caic i caic en picat cap a aquest forat negre d’on no en surt ningú.
Que algú m’agafi abans no toqui fons, si us plau.

Es fa gran.

L'Educació del futur

Aquest video es pregunta quina hauria de ser l'educació del futur...

Sant Jordi i amb la maleta a punt per venir

D'aqui a pocs dies és Sant Jordi i seré a Catalunya per primera vegada en cinc anys. Al meu jardí no hi ha cap rosa encara (floreixen cap a finals d'estiu) però tinc varies tulipes d'aquestes que sempre em fan pensar en la meva terra.

En Joan petit quan balla i Amèrica

El dissabte passat va venir a casa una amiga americana que viu a Suècia. Ella és de California i allà va aprendre l'espanyol perque hi ha una comunitat mexicana molt gran i molt arrelada a la història de California. La meva sorpresa va estar quan em vaig posar a cantar la cançó tradicional catalana d'"En Joan petit quan balla" i ella la va reconèixer automaticament i la cantava en castellà "Juanito cuando baila..." amb la mateixa melodia i tota la pesca del dit, la mà, el colze etc... Vaig quedar tan parada quequasi no sabia reaccionar. M'extranyava que una americana conegués una cançó tan nostra. Em va dir que era una cançó que la canta la comunitat hispana a la canalla a California i que creia que venia de Mèxic. Potser una altra raó per evidenciar la gran petja catalana en la història d'Amèrica ...?