De nadons

Torno a estar aquí, no sé si tornaré a tenir la freqüència desitjada pero la voluntat de reenganxar el blog és més forta que mai. En Marcel ja té sisc mesos. És un nen rodonet rodonet, com un butifarró, pesa molt i es clar encara no camina, només fa intents de trasllat que són de moment poc efectius .. i la meva esquena s’en ressent.. Ai.
Hem estat fora durant deu dies a la meva boirosa terra catalana, i hem tornat tots tres ben refredats. No sé si és la humitat d’allà que ens ha agafat desprevinguts o és que ens ho han encomanat tots els familiars que també estaven griposos. L’estada ha sigut molt plaent, com sempre i aquesta vegada més cómode que quan, atrevida de mi, vaig viatjar sola amb el petitó que només tenia quatre mesos. (però s’ha de dir que m’en vaig sortir prou bé!!, ole a la dona moderna!)
D’aquí a un parell de setmanes tindrem visita de Catalunya del meu germà petit. Em fa molta il.lusió, a veuere si el clima es comporta i ens ofereix una bona nevada per fer els honors al convidat.
I ara us volia escriure sobre una curiositat que les mares viatgeres em podran confirmar. Quan vaig començar a comprar cosetes per en Marcel, roba de nadó per les primeres setmanes em vaig trobar que aqui a Suecia gairebé tot era del mateix estil. Roba molt esportiva i extremadament diferenciada la robeta de nen de la robeta de nena. La roba pels nens bebes de dies (talla 50, que vol dir 50cm o sigui acabats de néixer) era tota molt esportiva, de colors forts, molt com de vailet, vailet. Per altra banda la roba de nena era tota de color rosa també força cómode amb generes suaus però no massa enfarfagada, potser només amb algun detallet o algun llaç. De fet jo em mirava més la roba de nens pero tenia tendencia a enyorar els detallets monos i més tendres pensant en un recent nascut i quan creia que trobava alguna cosa així resultava que només era per nenes. A Catalunya la moda de nadons continua sent força tradicional, amb llacets, puntes, fineses i com diuen aquí “lul-lul”, és a dir “moneries”. I si no fos perque a Catalaunya, incomprensiblement, encara hi ha molta gent que trepana les orelles a les que neixen sense pito, serien iguals els nadons nens que les nenes, amb les seves robes celestials, impolutes, formoses i festives.

V75

No tinc temps material per escriure però us asseguro que hi penso més que ningú. El temps té una altra dimensió per mi ara en aquesta época de la meva vida i cinc minuts de llibertat em permeten dutxar-me, preparar-me un cafè o conectar-me a internet. Malauradament els fragments de temps poques vegades solen ser molt més llargs, i els que ho són els dedico a la supervivència de la meva llar: rentar roba, fer el dinar, endreçar trastos... Però el que si que dona aquesta faceta vital és temps mental per anar desembolcallant idees i temes pel meu blog. El que passa és que com que no tinc temps per apuntar-les llavors m’en oblido i allí es queden en el bagul de les coses a recuperar algun dia. Com la meva figura que no sé on s’ha quedat.
Parlant de figura... i formes generoses i abundants. No em demaneu d’on he tret la conexió entre una cosa i l’altra però...
Les apostes en aquest país són un més dels excesos que cometen els seus habitants. No vull dir amb això que a altres llocs d’Europa no existeixi el vell vici del joc. No, ja sabem el dineral que es gasta la patuleia amb la loteria de Nadal a casa nostra! Però aqui els kioscs d’apostes són centres d’agrupament social de gran concurrència. A part de les travesses futbolístiques de totes les lligues europees hi ha les apostes dels cavalls que tenen moltíssims adeptes. Amb una mica de coneixement en el tema els qui aposten poden guanyar sumes importants. Una de els característiques de les carreres de cavalls és que són cavalls de trot, és a dir no poden galopar, si ho fan queden desqualificats. El genet no va dalt el cavall sino que l’arrossega en un carretó molt lleuger des d'on dirigeix la velocitat i les maniobres de l’animal. Cada día al migdia a la televisió retransmeten carreres de trot, imagineu-vos si en són de populars les apostes de cavalls!! Jo ara que em passo llargues i eternes estones davant la tele amb el petit enxufat a la aixeta he descobert el grandissim negoci de les apostes del V75 que és una de les modalitat del trot. Les curses, quan les veus, t’adones que són una modernització del circ romà i les seves quadrigues aquí reduides a un sol cavall tirador. A l’Europa sud aquesta afecció s’ha perdut però d’alguna manera, malgrat l’aparent poc impacte de la romanització per aquestes terres nòrdiques, aquesta activitat hi ha quedat més arrelada que en cap altre lloc. El que hi està interessat por acabar engolit en un mar de deutes.

Dos de Juliol de dos mil vuit, vint-i-tres hores i vint-i-sis minuts

Sóc una novata. Ningú m’havía explicat els secrets de la maternitat, perque la maternitat és això un secret del qual es pot parlar però que fins que no s’experimenta no se sap què és realment. He/hem llegit llibres, buscat informació per internet, preguntat a la gent que té familia, interrogat a la meva mare sobre els seus embarassos i parts, però tot això no ha estat suficient per a fer front a les dificultats del part i dels primers dies. Tot és una revolució. Revolució hormonal, revolució corporal, revolució vital. Els déus de la natura ( si és que foren ells qui ho decidíren) em van donar un Rolls Royce com a vehicle del fluid làctic... però l’ equip tècnic es va oblidar de posar-li el motor! M’ha costat una setmana engegar l’alletament. I encara no va bé. Tenim un nen preciós. Quatre kilos cent-cinquanta grams i cinquanta tres centímetres de llargada. I aquests no seràn per mi que jo sóc un tap de bassa!
S’assembla al seu avi matern i a la seva avia paterna. I és clar els cau la baba.
Dóna molta feina, menja molt i s’enfada quan està afamat i no té paciència (en això s’assembla a mi), també perque la vida segueix amb totes les altres necessitats: jo i el meu home també hem de menjar, dutxar-nos, arreglar coses... i la cessària és una gran putada. Sobretot quan no ho esperaves de cap manera. I també perque fa mal, fa mal quan et bellugues, quan t’alces del llit i quan t’ajeus. I cada dia a partir del naixement del meu fill en mirar-me al mirall despullada veuré aquesta cicatriu que em recordarà que ja sóc mare i que hauré d’anar descobrint els secrets d’aquest ofici impagat però impagable. Benvingut a les nostres vides Marcel.

No és una pregunta indiscreta. Quant guanyes?

Una de les coses més vergonyoses d’aquest país és que els ingresos dels ciutadans són documents públics que qualsevol xitxarel.lo pot tenir la barra de voler consultar. Avui per tercer dia consecutiu s’han publicat en aquest diari sensacionalista una llista de persones privades i la quantitat de corones sueques que guanyen. El que és més esgarrifós és que no tots aquests noms són càrrecs públics i/o polítics, alguns d’aquests ciutadans són professionals que es guanyen la vida amb els seus propis mitjans: periodistes, cantants, escriptors... és a dir que aquestes quantitats publicades no són diners que provenen dels nostres impostos sino de la seva feina. A més quan es publiquen aquestes dades es veu que es venen molts més exemplars, sí nens, aquest és el nivell de safareig del suec standart, voler saber que guanya l'un i l'altre. Que consti que no he comprat el diari però he sentit la xafarderia a la radio. Algun dia arribarem a aquest nivell de transparència a Catalunya o a Espanya?

Homo sapiens sapiens versió 1.0

Els humans som un producte de la natura realment arcaic. Envoltats com estem de noves tecnologies, aparells d’última generació, canvis i revolucions que ens afecten constantment i als que estem obligats a adaptar-nos... són tantes coses al nostre voltant que es transformen i evolucionen! Mentre nosaltres encara vivim i funcionem amb els mateixos components que quan viviem a la selva.
Portem 150.000 anys amb al mateix tipus de programació, disseny i mecanisme. No s’ha millorat la nostra versió, encara funcionem amb la mateixa base bioquímica que fa milenis, però al nostre voltant, el nostre medi no té res a veure amb el medi que teniem quan vam començar a existir.
A que ve tot això? Doncs com podreu comprendre estic llegint articles sobre el part i les circumstancies que afavoreixen el part, perque ja n’estic una mica fins el gorro d’anar esperant, oi?
Les teories científiques que es basen en estudis de mamifers i en estudis de dones en comunitats primitives diuen que les dues hormones que dificulten / faciliten el part són l’ adrenalina i l' oxitocina. L’adrenalina inhibeix el part, és la hormona que fa que davant el perill, l’estrés o l’angoixa es bloquegi totalment el procés del part per poder sortir corrents, fugir i protegir-se de l’aparent perill. Reacció i acció davant el perill.
L’oxitocina és l’hormona de la felicitat, l’hormona que dispara tot el procés del part i que fa que comencin les contraccions i els dolors, que no són perque sí, ni cap càstg dels déus!, són per obrir el cos, i ajudar el bebé a sortir. L’oxitocina és l’hormona de l’amor i el sexe, es segrega quan la ment està en calma, en tranquilitat i amb una sensació total de protecció i seguretat. Per això moltes vegades els parts s’inicien a la nit, quan la dona està al llit dormint o descansant, en un lloc que li inspiri seguretat i protecció.

Ens hem allunyat de l’entorn en que vam aparèixer, per qual estavem adaptats, i nosaltres hem transformat aquest entorn però no ens hem transformat a nosaltres mateixos, el nostre cos continua estant preparat per néixer i parir com quan erem a la selva, amb aquestes dues hormones com a únic però poderós mitjà), però en canvi mentre esperem el moment tenim estímuls constantment, ordinadors, televisió, música, partits de fútbol, telèfons mòbil, sogres que truquen per saber si hi ha novetats i marits impacients i nerviosos...
Ja no tenim un lleó que ens ataqui però tenim altes dosis d’estrés, així no hi ha qui pareixi, tu!

Recta final

Final, Final, Final.... Fi de curs, fi de feina, final del curs a la universitat i final d’embaràs. La setmana vinent és el cumplemesos: 9 mesos, tot i que la data no és cap certesa, tan pot ser que el nen neixi abans com després ( hi ha un parell de setmanes de marge). Estic una mica massa enfocada amb el final de l’embaràs, sembla que tot s’acaba aquí però en realitat tot començarà a partir del naixement. M’hauré d’anar acostumant a que ja no som dos, sino que serem tres, i un d’ells absolutament dependent dels dos adults. El meu sambo em diu que ja fa molts mesos que hem deixat de ser dos, que la seva presència amb els seus moviments, i amb tots els preparatius que hem fet: que si bressol, cotxet, robeta, canviador, i trastos mils, és més que evident que ja som un més. I és veritat. Jo li he parlat molt i el seu pare també, fins i tot l’he renyat perque a vegades m’ha clavat unes puntades als organs interns que m’han fet saltar de la cadira del mal que fan, tot i els 13 quilos de més que porto bellament adherits a la part esfèrica del meu cos .
Divendres hi ha la festa de fi de curs que ja vaig explicar l’any passat. Em fa tanta il.lusió anar-hi perque alguns dels alumnes que s’en van els he tingut dos anys i són encantadors. Espero que no hi hagi cap novetat i pugui anar-hi. Aquestes últimes setmanes quan encara alguns companys em veuen per les escoles em mirem com dient ”aquetsa encara no ha parit?” Estarà embarassada eternament?, (i avegades també ho penso jo, al principi costa acostumar-s’hi però al final es fa tant normal que segur que em sentiré rara quan ja no tingui panxa, em semblarà que em falta algo). Tots tenen ganes de perdre’m de vista, amb aquesta panxa tan grossa, però que s’hi pot fer... no puc desaparèixer, només explotar algún dia d’aquests. Tindreu novetats, però no sé quan...¿?

Llamp de llamp!! Troglodites! Antropòfags! Trinxeraires!!

Vaig tenir una lliçó ben especial la setmana passada amb els meus alumnes més grans. Ja els havia promès l’any passat que si eren bons fariem una classe sencera per aprenre paraulotes en castellà. I com era d’esperar estaven impacients perque arribés el dia que tractessim aquesta indispensable i importantíssima part del temari. Va ser divertidíssim, jo la que més vaig riure. I a més a més vaig poder constatar coses específiques de l’idioma, suec en contrast mab l'espanyol i el català . Per exemple que el castellà ( i també el català) és un idioma escatòlogic, sexual ( blasfema moltíssim sobre les parts intimes del cos i sobre l’acte sexual), escatològic a més no poder, mentre que el suec té una tendència a ficar-se a molt en temes de religió, especialment en malediccions, diables i dimonis. Bé cal dir que moltes vegades en el nostre idioma també esmentem a déu, cristo, el pa beneït i altres elements liturgics... però no amb el dimoni.
Però deu ser cosa de la religió luterana que els suecs insisteixen tan en les figures que representen el mal, la nostra la catòlica està massa emparentada amb els deus grecs i romans i és en resum molt més visceral (els deus de la mitologia greco-llatina estaven tots embolicats entre ells i els passaven coses molt més terrenals que no pas celestials: incestos, violacions, assassinats, concubinats, gelos, enamoraments..). L’església sueca no ha rebut tanta influència de la tradició clàssica però queden les despulles dels vikings, que creien en una natura divina i en la dualitat del bé i el mal, la tradició nòrdica es basa més en lo misterios i en lo sobrenatural. Nosaltres utilitzem la fantasia mitològica per explicar coses més semblants a la humanitat... vet aquí una altra vegada el racionalisme i el seny mediterrani enfrontat amb la rauxa o la passió celtibèrica, que jo conecto amb els que venien de nord enllà.