Invasió

A la petita ciutat on visc ens ha envait una plaga de mosquits. Es veu que aquest estiu ha sigut molt sec, (el juliol) i giarebé no n’han tingut mentre que al mes d’agost no ha parat de ploure quasi cada dia i això ha fet que vinguessin tots de cop. Tot i que ja ha comensat la tardor, encara no fa prou fred perque els mosquits marxin i la humitat acumulada fa que es reprodueixin i s’escampin de manera esgarrifosa. Quan entrem a casa hem de afanyar-nos i entrar depressa perque no ens segueixin cap a dins. El que és aterrador és si un vol anar al bosc a buscar bolets o a recollir fruites com nabius o lingon, ara que són ja cap a les acaballes de la temporada. Els insectes xucladors aprofiten i t’acribillen a pessigades. Això acostuma a ser bastant normal cada any però aquest any és tal la invasió de bitxos que fins i tot la premsa local n’ha fet una noticia.

Comencar de nou

Sempre m'ha agradat la tardor. El tornar a comensar, la tornada a l'escola, el fet de fer una pausa per posar-nos de nou les piles amb energia renovada i iniciar un cicle. Aquesta tardor per mi és molt especial. És completament diferent a les tardors precedents i m'he d'enfrontar a molts canvis que m'esperen en la meva vida. No sento melanconia però si que accepto les circumstamcies amb certa resignació sobretot perque aquest canvis no són fruit dels meus desitjos sino de les decisions d'una altra persona però no per això em deixo vèncer i defalleixo en l'estocada. És hora de reprendre el control i de dirigir amb fermesa cap on vull que vagi la meva vida. Sóc mestressa del meu temps i tinc llibertat per decidir el que faig a partir d'ara. Ningú em podrà aturar.

Avaluant

Fan futbol a la tele i veig amb vergonya que desde el vint de setembre no he escrit res. L’ amic Oriol diu que tinc el blog ple de teranyines. I té rao. Però bé, disposada a fer una mica d’endreça us volia explicar que han passat varies coses: he fet quaranta anys, hem trobat guarderia per en Marcel i ens hem comprat una casa. Tot ha passat en la mateixa setmana! Us ho podeu creure? Nosaltres encara no. De fet exceptuant la guarde d’n Marcel les dues altres coses són fenòmens sobrenaturals per mi.
Ahir amb els companys del meu equip a l’escola parlavem de l’edat i cap de nosaltres havia assimilat el fet de fer anys ni tan sols la Gerd que en tè 63. La gent ens veu per fora d’una manera i nosaltres ens continuem veient sempre igual. I pel que fa a la casa nova... doncs tenim tres mesos per anar paint el pas tan gran que hem fet i preparar el trasllat. Ens espera molta feina. Desfer-se de coses innecessaries, pintar, netejar. Arreglar, empaquetar i desempaquetar. Ja ho anirem fent mica a mica.
Aquest darrer mes ha estat una mica estressant a la feina hem tingut una setmana sense alumnes, però en la que els profes hem hagut d’anar a cursos de formació o conferències. Una mica rotllo perque ja en porto unes quantes de conferències d’aquestes i tinc la sensació que anem donant voltes als mateixos temes cada vegada i mai arribem a cap conclusió. L’unic que en trec es sortir amb el cap com un timbal i amb més dubtes sobre la meva capacitat professional que quan he entrat.
Ara està de moda parlar i discutir sobre el procés avaluatiu. Suposo que aquest tema durarà una temporada. Fa uns anys era una altra cosa: continguts, métodes, problemes socials, sistemes organitzatius... tot enfocat en l’escola val a dir.
Però fins i tot jo, que em considero molt novata en el tema i que em queden molt anys per aprendre, puc veure amb claredat aquells alumnes que van peixos que necessiten esforçar-se més i els que estan dotats de manera natural o els que a base de treball aconsegueixen aprendre i sortir-s’en. Amb tots els matisos existents imaginables. Els alumnes són com un lllibre obert i alhora un misteri perque darrera d’aquell pasotisme o d’aquella timidesa hi ha realitats que els profes desconeixem totalment. Hi ha un alumne que sempre estè callat i que treballa al seu ritme i en silenci i un bon dia m’el trobo en un local de concerts on ell toca la guitarra elèctrica. Ves! Quina sorpresa! I aquests dies estem escribint les avaluacions que no son propiament “notes” sino una valoracio de com veiem a l’alumne en el seu desenvolupament escolar. Sembla ser que enguany ja no es poden comentar coses de tipus personal i que nomes s’han de comentar les capacitas intelectuals i d’aprenentage de l’alumne. Ès a dir no es pot dir aquest alumne és una mica gandúl i arriba sempre tard. Només coses que facin referència als estudis, si li falten coneixements en aquest camp o en aquest altre o el que es pitjor; si ha assolit la meta segons el pla del curs especific per cada assignatura. Si jo sóc el pare o la mare dun alumne i em diuen això “ el seu fill ha assolit la meta en anglès.” no m’entero de res. Quina meta? Quin pla? Que m’ho expliquin clarament, en sap o no en sap d’anglès? I en sap molt o en sap nomès poc?? Total un altre desastre. De l’u al deu: un zero.

Feines i feines

Conec una noia peruana que viu a prop de casa. Amb ella, tot i no tenir una amistat profunda comentem a vegades moltes coses dels nostres respectius paisos i els comparem amb aquesta terra d’acollida. Desgraciadament a ella l’aspecte laboral no li ha anat gens bé. No troba feina i les poques coses que li surten son temporals i no gens a l’alçada de la seva formació. Resulta que és enginyera però ningu la vol contractar per a aquests tipus de feina. Gran part del temps s’ha de conformar sent mestressa de casa, cuidant els fills, netejant, rentant roba, fent la compra, cuinant..., siguent totes aquestes, exceptuant estar amb la seva prole, activitats que detesta i que m’ha confessat obertament que les fa perque no es pot permetre contractar servei domèstic. Diu que al Perú tothom té algú a casa que els fa la feina, que del lloc on vé ella, és rara la familia que no té una minyona, una cuinera o una mainadera. A mi, sincerament em sorprèn molt aquesta informació, però no tinc cap raó per dubtar del que diu. Jo creia que el Perú era un pais amb certes dificultats económiques ( per això arriba tanta gent d’allà a Europa, a Espanya per exemple). Després he analitzat una mica més el que ella m’ha explicat i puc entendre que es tracta més aviat d’un país amb realitats socials molt diferenciades. Es a dir: hi ha un segment de la població molt pobre, al llindar de la miseria però no tan nombrós, un altre segment molt ampli amb recursos molt limitats, després hi ha una gran gama de classes mitges on es troba el gruix de la població, a aquestses només afegir-hi una menys significant classe mitja alta i per acabar una altra part més molt minoritaria però que gaudeix d’un estatus econòmic priviligiadament alt.
Els països on la balança social és més desequilibrada acostumen a tenir una tradició de servei domèstic ben instaurada. Als païssos més socialistes es va acabar amb aquesta tradició noucentista, i potser només es manté en altissimes esferes i prou ( la casa reial i para de comptar, a la ex. URSS les families relacionades amb el Kremlin i ara evidentment tots el nous rics de l’era capitalista, o de la nova jungla russa capitalista ¿? ).. Quan els païssos pobres surten de la miseria pauperrima i les families de nivell mig comencen a treure el cap, el primer que fan és contractar una ajuda en les feines de la casa. Això els fa sentir menys desgraciats i que el luxe ha arribat a la seva llar. Aixi va passar a Espanya en acabar-se el franquisme, qualsevol familia que s’ho pogues permetre, deixava les feines domestiques a mans d’una experta de la neteja perque la mare de familia es pogues dedicar a treballar o a acompanyar al seu exitós marit en el seu estatus de “nou ric”.
Aqui a Suècia cadascu es treu la seva propia porqueria, tenir ajuda a la casa, com que pagat en negre no pot ser, resulta molt car i està fins i tot mal vist. És com si un mateix es considerés massa bo per a fer aquesta mena de feina. I al pais de la llei de Jante això no pot ser. Tots som massa iguals. Dexant a part si un es considera superior o no per a fer segons que ( cosa qeu a mi em sembla ridicul , ja que opino que tothom pot fer de tot) El que si que és cert és que amb els horaris del nord es té més temps per a estar a casa i poder-se dedicar a aquestes tasques tan ingrates. També el paper masculí en aquesta empresa és molt més rellevant que els que sol tenir en terres més meridionals. Els homes son autosuficientes perque:
- s’els enseyen les feines de la llar a l’escola, és una assignatura obligatoria per tots els escolars.
- Als 19 anys guitza al cul i fora de casa, a buscar-se la vida , no hi ha mama que els renti la roba.
- Les dones no en deixen passar ni una. Igualtat en tots els sentits. Tanta feina fa a casa l’un com l’altra. (Amb execpcions... ehem).

Total, que en moltes ocasions envejo les meves compatriotes catalanes que tenen un munt d’ajuda en aquest sentit. Algunes tenen mainadera que els cuida la canalla, altres tenen una senyora un cop o dos a la setmana que els fa la neteja general del pis, algunes fins i tot tenen servei les 24 hores del dia, i quasi totes tenen la mare o la sogra que els dona un cop de mà de tant en tant. Jo no tinc ni una cosa ni l’altra i bona falta que em fariaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!

Reciclatge

Acabo de tornar de reciclar dos sacs de llaunes i envasos a la botiga d’aqui a sota. Les llaunes i els envasos de begudes de plàstic es tornen i s’en abona el valor. Avui concretament he reciclat 34 corones ( aproximadamemt 3,30 euros). Com que havia de comprar un parell de coses a la botiga, presentant el tiquet de la devolució dels envasos quasi no he hagut de pagar res, (val a dir que només he comprat una baguettte i un paquet de galetes!!).
Gairebé totes les botigues tenen una màquina d’aquestes. És una màquina que té una obertura cilíndrica on s’hi col.loca la llauna o l’ampolla i que fa girar-la fins que en llegeix el codi de barres. En una pantalleta apareix l’import que té i aquest es va sumant a la quantitat reciclada. Quan ja s’hi ha ficat tot el que es vol retornar es prem el botó per a que surti el tiquet i pots passar per caixa a cobrar o a que et descontin l’import de la compra que hagis fet a la botiga.
Aquest sistema és genial pel medi ambient, no només perque s’aprofita al màxim el material que es retorna, sino perque com que cadascun d’aquest envasos té un valor econòmic que es pot recuperar mai es troben llaunes o ampolles tirades o abandonades enlloc.

Språk/Idiomes/languages/

Gràcies a tots pels comentaris del post anterior!!

L’evolució d’en Marcel va molt bé. Comença a fer ús dels seus recursos comunicatius i parloteja com una cotorra repetint alguns sons divertits, alguns identificables i d’altres només extranys i onomatopeics, però a vegades descriptius dels objectes als que es refereix: Brrrrrrrrrr, tata, gurka i klocka!!. Però no és d’en Marcel que penso escriure en tots els meus post d’ençà que ara ja fa un any he sigut mare. No. Només em faltaria avorrir el pocs lectors que tot i la meva baixa productivitat encara de tant en tant em llegeixen!
Aquests darrers dies amb la gratificant trobada d’una altra catalana per aquestes terres nòrdiques on visc, m’ha vingut a la memòria el lloc i la gent amb qui vaig aprendre el suec bàsic amb el que vaig atrevir-me a venir a viure cap aquí ara farà tres anys. Entre el gener de 2004 i el juny de 2006 vaig tenir temps de fer tres cursos de suec al Club Escandinau de Barcelona. Va ser suficient aquesta inversió en temps ( i també en una mica de diners ) per aprendre un nivell de suec que em va permetre sobreviure i aconseguir una feina a Suècia.
La noia que he conegut també està estudiant allà amb les mateixes professores que jo : l’Amanda i la Dea. La feina que es fa desde aquest club és realment importantissima. L’entitat actua com a eix social dels escandinaus que viuen a Barcelona però la tasca més florida, parlant com a ex-alumna, és la dels cursos que fan d’ídiomes nòrdics. No som només les catalanes/catalans que ens hem lligat un escandinau/ava que assistim a aquests cursos. Els estudiants d’Erasmus que volen anar una mica preparats cap a aquest països també s’hi apunten. O fins i tot alguns professionals, empresaris viatgers que veuen la possibilitat d’arrodonir els seus negocis amb quatre nocions bàsiques de suec o danès. Els autòctons del país solen apreciar aquest petits detalls que demostren interés i respecte per les seves llengües i cultures. Per acabar aquest post només és un intent de donar al Club Escandinau el lloc d’honor que es mereix per la gran ajuda que em va ser. El molt que vaig aprendre gràcies a la feina que fan és impagable. Recordo el primer curs, quan el suec s’em feia un idioma dificilíssim i inintel.ligible, sentia parlar altres estudiants més avançats o suecs nadius amb la seva fluidesa i pensava... “no entenc res, podré parlar així algun dia? Seré capaç d’arribar a aquest nivell?”
Doncs bé, encara em queda molt per aprendre... mai s’en sap prou d’aquestes coses però quan miro enrera estic contenta del camí que ja tinc fet.
Bones vacances!!

Aprenent a parlar

Fa molt que no actualitzo. Sóc un desastre. Mentre sóc fora de casa em venen mil idees i mil temes per escriure al meu bloc, però mai les apunto i després s’em obliden com si s’ho endugués el vent.
El vent. Quin vell amic-enemic retrobat cada primavera aqui a la costa del Bàltic!! És un element traidor que quan llueix el sol et fa sortir més nu que vestit i que un cop ets fora es fa notar amb la seva fredor maligna i la seva força de 35 nusos. Uff quina rábia que em fa.

Però no era només d’això que volia escriure avui. Aviat en Marcel farà un any, falta un mes i mig, i encara no arribo a entendre del tot com de depressa passa el temps. Amb una mica de sort a finals d’agost potser que comenci a treballar i a poc a poc començarà una nova rutina. En Marcel passarà més temps amb el seu pare que amb mi i ara que ha començat a tenir certa familiaritat amb el català segurament es desestabilitzarà amb el suec dominant del seu pare i de l’entorn. Quan anem a comprar o a la “guarderia oberta” tothom parla suec, jo em veig obligada a parlar suec amb la gent tot i que procuro dirigir-me a en Marcel en català.
Per ell la situació és normal perque és el que ha viscut sempre fins ara però sóc conscient que els dos sistemes fonètics que està aprenent són més complexos que si no pas es limités a un de sol. Em comença a preocupar la manera com apren a parlar, ara només diu "mama", fa sons i s’expressa amb onomatopeies, que li encanten i el deixen (a ell, i als del voltant) plens de babaies i escupits. Quan comenci a barrejar vocabulari suec i català i gramàtica sueca i catalana pot ser molt divertit d'escoltar i quasi impossible de comprendre. Esperem que tingui prous recursos expressius per fer-se entendre encara que sigui amb mímica i el llenguatge de gestos universal.